Pintures de guerra
Cada generació ha tingut les seues pròpies «pintures de guerra»: el símbol de la marihuana, pírcings, tatuatges, rastres, tupés, crestes, jaquetes de pell o de pana. Més prop estan «la mohicana», les dilatacions, la roba amb la marca ben visible o sempre vestir d’un mateix color, tres o deu talles més grans, complements histriònics o absència total d’aquests, amb referències a grups de música o clubs esportius,…
Tot açò és la part obvia de les «pintures de guerra» que tots podem veure, però també trobem altres pintures més subtils com ara les frases fetes que repeteixen, la forma de saludar, el to de veu (sí, no serà el mateix a un grup d’EMOs que a un de latins), les postures dels cossos o la cadència dels moviments, els temes que els ocupen i els interessen, l’ús habitual o no de drogues i les varietats que consumeixen…
Les «pintures de guerra» les he vistes des de fa molts anys, en tot tipus de xavals. Són símbols de tribu que ens fa veure el grup i no la persona, que ens donen pistes de com es comportaran, de com ens parlaran, de què els pot interessar… Però també ens amaga el xaval, el camufla entre el nostre desconeixement i els nostres prejudicis… i comencem a relacionar-nos amb ell des d’aquest estereotip.
M’agrada parar-me a observar aquestes pintures i sempre m’han cridat l’atenció. He passat hores mirant xavals als diferents treballs que he tingut i he aprés a reconéixer moltes d’elles. Cada marca té un significat no escrit, dirigit a què la tribu sàpiga que aquell que la duu hi forma part, però alhora té un segon significat en què aconsegueix que cada membre se senta diferent de la resta, l’ajuda a sentir-se únic.
Recorde xavals sempre amb la mateixa sudadera, ja que era la que el feia reconeixible dins del grup, altre amb una gorra que l’acompanyava a totes parts, un grup amb les arracades del cantant de o el jugador tal, ulleres daurades,… elements fetitxes que com a carnet de clubs privats he vist exhibir a tot aquell que tinguera curiositat, per dir aquest sóc jo i aquests els meus amics, la meua família.
Amb el temps aprens a llegir aquest llenguatge, a entendre la seua fragilitat. Amb el temps resulta fàcil imaginar els membres d’un grup i saber les seues individualitats. Generalment els grups solen repetir les seues estructures i solen utilitzar uns símbols aproximats.
Tan senzill que em resulta imaginar un grup de xavals canviant de pintures i com d’impossible em resulta fer-ho sense que canvien els edificis que els envolten, sense que canvien les escoles a les quals van i sense que canvien les cases on aniran a dormir quan deixen el parc, em fa pensar que tal volta les pintures no solament les decideixen els propis xavals, sinó que la societat els ajuda a triar aquestes pintures. Fins i tot em sorprén tot el que tenen en comú aquests grups encara que els canvies de barri, de família i de «pintures de guerra».