Et duré a Mc Donalds
El cap de setmana passat vaig assistir a un curs que feia Joseph Knobel, un reputat psicoanalista assentat a Barcelona, i que es titulava «el repte de ser pares». En cert moment del curs, Joseph exposava la necessitat de posar límits als fills en els dinars.
Mentre l’escoltava, vaig recordar una anècdota.
Un migdia de fa molts anys, la meua filla havia decidit que no anava a acabar-se el que tenia al plat, que ja no obria la boca més, doncs la seua millor amiga l’havia dit que allò que menjava (no recorde que era) no estava bo, el què havia canviat les seues papil·les gustatives en l’acte.
Hi ha moments a la vida que diguem una frase sense ser conscients de la transcendència que tindrà, i aquell va ser un d’aquests moments. No em va passar altra idea pel cap que dir-li que si no s’ho menjava tot, la duria a Mc Donalds a dinar.
Alguna cosa va passar dintre seu, bé que no va entendre que es tractava d’una broma o tal volta tenia més fam del que reconeixia, però immediatament es va menjar el que quedava al plat.
A partir d’aquell dia cada volta que ella es deixava alguna cosa, jo repetia aquella frase, el que tenia dos resultats positius: La meua filla es menjava el dinar sense remugar, i associava anar als Mc Donalds amb un càstig, així que mai em va demanar a anar a un.
Al cap de molts anys, i amb la meua filla en plena adolescència, continua sense tindre gens d’interés en aquestes cadenes alimentàries, i aquell malentès ara s’ha convertit en una broma de la família.
Sense voler-ho, jo havia aconseguit posar límits i a sobre d’una manera simpàtica. He de reconéixer que en molts moments també la deixava anar sense haver-se acabat el dinar, i en altres ocasions ni nomenant al beneit Mc Donalds, aconseguia que pegara ni una cullerada més. Però el que entenc que volia dir Joseph és que el menjar és una part molt important en la relació i hem de saber gestionar-la com a pares.
Açò em porta a una segona reflexió:
Quan estem educant en l’alimentació, fem molts esforços en aconseguir que els fills mengen sa i tinguen una dieta variada, i racionem allò que entenem que és poc sa. El que en altres paraules es podria traduir en què els «animem» a menjar pomes, però els posem «dificultats» per menjar xocolata.
Açò que, segons la meua visió, és completament raonable, perd de vista que estem reforçant el consum de xocolata i estem sancionant les pomes. La xocolata serà el premi a haver fet l’«esforç» d’acabar-se la poma.
Obligar a menjar alguna cosa amb l’única raó que és sa, fa que cada volta ens coste més menjar-la. Així, si ens esforcem a menjar verdures, fruita, peix,… la conseqüència serà que es convertirà en un càstig. Tot el que es fa per obligació difícilment acabarà per ser-nos atractiu. En canvi tot el que està prohibit desperta la nostra curiositat.
Per açò em sembla tan divertida aquesta anècdota, doncs sense voler vaig fer-li la volta a aquesta premissa: si no es menjava la poma, l’obligaria a menjar-se la xocolata. Tota la propaganda que aquesta multinacional invertia i inverteix a les cadenes de televisió infantils per vincular els seus productes amb la felicitat, res tenia a fer, si per a ella s’havia convertit en un càstig.
La manera que nosaltres presentem el menjar i el relacionem amb qüestions divertides, fa que qualsevol menjar puga ser divertit. Sols depén de les nostres habilitats per aconseguir-ho. A uns dibuixos infantils que es diuen Juan i Tolola, hi ha un capítol que es diu «Nunca jamàs me comeré un tomate» en el que el germà gran «ensenya» a menjar verdures a la seua germaneta, convertint els pésols en «pluja verda de Groenlàndia» i el puré de creïlla en «núvols de veritat».
Com a tancament sols em queda compartir una qüestió que em ronda el cap: Que passaria si obligarem als nostres fills a menjar caramels i xocolata cada dia i sols i quan s’hagueren acabat l’últim, els deixaríem menjar un poc de verdura o un poc de peix?
M’agrada pensar que obririen la nevera d’amagades per menjar-se les carlotes.