El Xato i el barri

El Xato i el barri

Feia temps que volia escriure sobre el Xato, un xaval que vaig conéixer fa anys. Volia compartir l’empremta que aquest jove em va deixar.

El Xato era un xaval de barri, d’aquells que criden als quatre vents que no havies de fiar-te d’ell. Tenia els ulls clars i la mirada esquiva, tenia el nas trencat i li faltaven algunes dents, conseqüència d’alguna de les moltes aventures que ja no recordava, tenia el costum de prendre’s confiances quan no tocava i agafar el que no era seu sense preguntar, moltes voltes anava sol, però en essència era bona gent. Era un xaval fàcil de llegir, no guardava sorpreses, era tal qual.

Era un d’aquells personatges que tothom coneix als barris, però dels que sols els íntims saben el nom real. Un d’aquests personatges que s’han guanyat de sobra el determinant que anuncia el seu nom. El Xato era el producte del barri on vivia i el representava com ningú:

Com el propi barri, tenia temps per a perdre i amics per convidar a fumar, sempre amb les butxaques buides i si tenia alguna cosa, la malbaratava abans de contar fins a tres, els seus dies començaven després de l’hora de dinar i l’única tasca programada era baixar al banc de la plaça. Llavors esperava que algú suggerira algun plan que trencara la monotonia, mentre el cànnabis anava transformant el dia en la nit i les converses versaven sobre el treball que no tenia, sobre les xiques que en aquell moment intentaven salvar-lo d’ell mateix, i sobre d’allò que no recordava del cap de setmana i que amb l’ajuda dels amics a poc a poc anaven recomposant,… fins que el fred de la matinada l’enviava de nou a casa amb els deures fets.

Els dies no passaven sinó que queien al damunt. Al barri tots eren amics i compartien el no tindre perspectives. I per això, una mala mirada suposava un «i tu que mires!», que feia més divertida la vesprada i donava conversa pels dies següents. I tots eren una família, i que com en totes les famílies a temporades es portaven bé, i a altres, no es podien parlar.

El Xato, igual que el barri, vestia tots els dies la mateixa roba, d’alguna marca cara comprada al mercat dels dijous, i el seu suèter favorit solia ser l’únic suèter i tenia el sexappeal que atrau les xiques dels barris rics a viure aventures que mai acaben bé, i que Joaquín Sabina tan bé sap descriure a les seues cançons. Però quan al poble hi havia bous, el barri al complet anava per demostrar que no hi havia ningú al poble igual de valent com ell.

I alhora El Xato de tant en tant mostrava la raó de ser d’aquell barri. El dia que podia, em convidava a berenar i si un dia es comprava una Coca Cola, m’oferia altra, i si em veia avorrit a la porta del centre on jo treballava, venia a parlar amb mi i estaven hores i hores parlant, sobre la soledat, sobre el futur, sobre mi o sobre ell. I m’advertia que no em fiara d’aquell o d’aquell altre, i entre risses em deixava veure que no havia de fiar-me d’ell. I tenia la desvergonya de dir a tota hora el que tenia al cap, ja que qui no té res, sap segur que tampoc té res a perdre…

Ell era com el barri: sols en veure’l sabies que no hi trobaries res de valor llevat de les persones que hi vivien en ell. Si tenies qualsevol cosa i entraves al barri, sabies que et tocaria compartir-la, doncs ells ho compartien tot: podien demanar-te-la o podien agafar-te-la sense permís. Però el barri no donava opció a la gent que allí vivia. Sols podien entendre la vida si seguien una única llei:

«al barri tot es comparteix, perquè tots som família; encara que no vulguem.»