Deixem enrere la violència
Les nits en què certs pensaments em fan perdre la son, he aprés que em val la pena posar-me davant de l’ordinador i enllaçar records i lectures, fins a aconseguir ordenar-los. Ara són les dues del matí, i no puc deixar de fer-me aquesta pregunta: Com fem les persones per creure que idees abstractes com la llibertat, l’amor, la ideologia,… es poden ensenyar mitjançant l’ús de la violència?
El que sí he aprés en els anys, és que l’ús de la violència cobreix diferents funcions vitals a mesura que anem creixent. Així, quan pense en bebés fent ús de la violència, em ve el record de la meua filla amb bolquers, espentant-se i pegant-se amb una amiga, per aconseguir una mateixa joguina. En aquesta edat tothom entén que no volien fer-se mal, i que solament era la manera d’aconseguir allò que necessitaven en eixe moment. Si entrarem a parlar de psicologia, podríem dir que en aquesta edat, el concepte de «l’altre» encara és una qüestió difusa i per tant no es pot voler agredir una cosa que encara no coneixem, però no és açò el que ara m’ocupa.
Si avancem uns anys i pensem amb els xiquets soldats de les guerres d’Àfrica, amb edats entre els 6 i 11 anys, la violència arriba a punts extrems. Entenc que en aquestes edats tenim la capacitat de fer mal, però encara no tenim la capacitat per interioritzar conceptes que ens ajudaran a regular-la, com ara la moral, l’ètica, la compassió… Així, quan la violència és part de l’entorn dels xiquets, ells l’adapten sense qüestionar-la, i solament amb l’ajuda dels adults que els envolten, són capaços d’entendre les conseqüències i posar-se límits.
Però a partir dels 12 anys i amb l’arribada a l’adolescència, la moral, l’ètica, els valors, les ideologies,… comencen a prendre sentit als nostres cervells, i la violència, es transforma en un recurs temporal mentre adquirim noves habilitats.
Així, aquests pensaments abstractes acaben per convertir-se en certeses tan reals com el nostre nom, la nostra família o les normes de convivència, i quan aquestes certeses es posen en dubte (imaginem que un dia les amistats no ens reconeixen, no ens obriren la porta de casa, no entenem el que diu la gent…) podem justificar l’ús de la violència com la manera de tornar a l’ordre allò que no podem acceptar que es qüestione.
Però a mesura que anem creixent i madurem, en teoria, la violència hauria de donar lloc a les noves estratègies que els adults podem anar adquirint, com són la capacitat de parlar i d’escoltar, d’explicar el que necessitem i negociar, de renunciar a certs punts per guanyar altres.
Com adults, explicar conceptes abstractes fent ús de la violència, és voler explicar qüestions complexes mitjançant raonaments infantils.
Així, tinc la certesa que a la vida em trobaré amb conceptes difícils d’explicar i altres que directament l’altra persona no podrà entendre. En aquestes ocasions, els anys m’han ensenyat que el més efectiu és detectar les emocions, buscar arguments, tenir gestos amables, transmetre seguretat, cuidar les pors, recuperar històries i vivències que ajuden a entendre el que ha passat… he aprés a ser generós… he aprés que agredint a l’altre sols aconseguiré que em siga més difícil que m’escolte.
Crec que ara ja entenc perquè algunes persones fan ús de la violència. Ara bé, dubte si elles ho sabran…
Bona nit!