Aquest calidoscopi que és la vida
Les regles dels suburbis es poden mirar des de moltes perspectives. Normalment se’ns mostra una molt parcial, ja que qui està a dins no necessita parla-ne i qui parla és perquè no pertany. La veritat és que em considere un turista accidental enamorat d’aquest altre món, tan proper, tan igual i tan diferent.
He treballat a molts barris perifèrics amb joves molt violents i amb les seues famílies, i allí he fet grans amics, però el meu primer contacte en aquest món, fou al meu poble, on ens ajuntàvem gent de tota valència sense importar-nos de quin barri veníem.
Quan jo tenia 18 anys em van furtar la bicicleta que utilitzava per desplaçar-me per la ciutat. Com no! en les setmanes següents vaig estar contant a tothom com d’enfadat i trist m’havia sentit.
Com ja he dit, al poble ens ajuntàvem gent de tota valència i no sempre sabíem massa a que ens dedicàvem quan no estàvem al poble. Ens unia l’edat, les nits d’estiu a la fresca, molts cafés i anys d’anècdotes.
Al arribar al meu poble amb la història, un dels meus amics, em va dir molt tranquil: «quina bicicleta vols?». Vaig començar a contar-li que «em feia igual, que volia una mountain bike normaleta per anar per la ciutat, com la que ja tenia». «¡Home!, ja que l’he de furtar-te-la, aprofita i digues-me quina vols!». Aquell amic s’estava oferint a reparar la injustícia que havien comés amb mi, furtant no la mateixa bicicleta, sinó oferint-se a aconseguir-me una millor.
És un codi de pertinença, de protecció, de tribu, que tot i no acceptar el gest, em va ajudar a curar la ferida. A partir d’aquell moment, vaig deixar de parlar de la bicicleta i vaig començar a parlar d’aquell amic que s’havia oferit a reparar el meu dolor de la manera que ell podia i sabia. Mai vaig pensar que podia assemblar-se a aquell que m’havia furtat la bicicleta, doncs a aquest, jo el coneixia i era bona gent…
Amb els anys el vaig perdre la pista, però jo continue recordant aquesta anècdota. Veig aquest amic en molts dels joves que cometen delictes i amb els que he tingut el gust de passar bones i males estones.
Poder veure els joves des d’aquest calidoscopi que és la vida, ens permet veure’ls en altres ulls. Ens permet veure joves sensibles, necessitats, disposats a fer les coses des d’allà on ells saben.