Andreu
Sabeu quan ensenyes una cosa que t’entusiasma a un amic i de seguida es converteix en un expert i tu et sents incapaç al seu costat? Quan ensenyes a jugar a un joc i a la següent partida ja saps que mai vas a tornar a guanyar? Aquesta és una experiència habitual quan ensenye qualsevol cosa a un a adolescent i la fa seua. Això de que l’adolescència és un període d’apatia és cert, però també és un període de grans passions sense mesura. És el preu que té no conèixer els nostres límits i actuar sense la prudència que comporta l’edat. Costa despertar-los, però un cop desperts és difícil saber fins on arribaran.
Açò em va passar amb Andreu, un jove que vaig conèixer ara fa un any. Ell era i és un jove amb moltes inquietuds: l’agradava el basket, l’art, l’skate, el cine, la música, la fotografia, les xiques, estar amb els amics… i tenia clar que volia estudiar batxillerat artístic.
Ho tenia tot per ser feliç, però patia d’agorafòbia el que l’impedia fer moltes de les coses que més l’agradaven. No podia anar a veure les amistats de l’skate doncs vivien a altres pobles i viatjar en transport públic era una qüestió inimaginable. Per la mateixa raó, tampoc podia anar a veure exposicions que l’interessaven i que la seua germana major li recomanava o anar a concerts, tot i ser altra de les seues gran passions. Ni tan es vol s’ho podia plantejar.
Quedar-se a dormir a València a casa dels seu millor amic, suposava una serie de renuncies i condicionants que poques voltes es podien donar. Però el que més li pesava era saber que no podria estudiar allò que l’entusiasmava doncs per anar a l’institut havia d’agafar el metro diàriament durant dos anys i sols eixa idea el paralitzava.
Vam fer un treball durant uns mesos i vam estar parlant, de pel·lícules, de música i de llibres. Poc o res de la por als espais oberts. Vam canviar el motiu de la consulta del «tinc por» al «mira el que estas perdent-te», i sense saber com, Andreu va començar a no voler pedres res de tot el que l’agrada.
L’altre dia em va tocar per dir-me que el curs havia estat genial, que sense estudiar era dels alumnes que millors notes treia, que havia tingut moments crítics on havia retornat la por, però que els plans l’havien semblat massa interessants com per deixar-los córrer. Em contava que havia anat a concerts on coneixia els músics, que s’havia quedat a dormir a València com un fet normal, i que quan no havia anat a fer skate havia estat perquè tenia altres plans millors.
Vam estar parlant de llibres, música i pel·lícules, però ara em pegava mil voltes. Em parlava de la filmografia de directors dels quals jo sols coneixia una o dues pel·lícules. Em parlava de llibres actuals i clàssics que jo volguera haver llegit però que encara no he tingut temps. Vaig acabar demanant-li que em fes un llistat, igual com jo se les feia un any abans. Per mi fou un moment molt enriquidor, trobar-me que algú a qui has guiat per un territori desconegut per a d’ell, ara l’ha fet seu i és ell qui et porta.
A la consulta no sempre saps el que vas a trobar-te, i més voltes del que sembla, el que ens deixen es igual de valuós com el que se’n porten. No em canse de dir que el procés terapèutic és un procés compartit.