La por
La por és un sentiment que es caracteritza per no poder controlar-se. Podem entendre-la, saber que és irracional, però no controlar-la. Hi ha adults que són capaços d’emprendre mil aventures, fer la volta al món tot sols, però no són capaços de tocar un gos.
A la consulta van vindre uns pares molt preocupats per què el seu fill de 8 anys feia un temps que no volia estar sol. La situació s’havia agreujat fins al punt que no podia estar sol a la seua habitació o pujar les escales de casa. Tots els progressos que aconseguien un dia amb molta paciència, l’endemà s’havien revertit en més pors. Venien amb la sensació d’haver-ho provat tot.
Abans de vindre a veurem, havien explicat la situació a altres pares, als mestres del xiquet, havien escoltat consells i havien intentat tot el que els havien recomanat. Els havien dit que podia ser un trastorn i que havien de fer-se proves a l’hospital, que podia estar fent-ho a postes per cridar l’atenció i la solució era no fer cas, havien provat a reforçar la seua conducta amb gomets…
Hi ha voltes que ho provem tot el que ens diuen els altres però no allò que ens diuen els nostres fills. En aquest cas em vingué una pregunta al cap que em naixia de dins, per a que pot servir la por per a aquest xiquet? Quan aquest xiquet té por, els seus pares han d’estar amb ell.
Sense saber les raons per les quals a aquest xiquet li calia tindre els pares aprop, era obvi que era el que demanava. Vaig proposar-los que estigueren amb el seu fill i no se separaren d’ell fins a la següent sessió. Havien d’esforçar-se perquè tal que la por no poguera aparéixer, havien d’estar sempre amb el seu fill, fins i tot quan ell no ho demanara. Vaig dir-los que observaren que era el que passava.
A la setmana el xiquet ja podia estar a la seua cambra i es desplaçava per la casa, tenia moments que ja no volia estar amb ells, els demanava que els deixaren sol. Havia desaparegut la por? Segur que no, però ell havia pogut regular-se i havia pogut donar les primeres passes per superar-la amb la seguretat que necessitava els seus pares.
Els remeis hi ha voltes que són tan senzills com escoltar el que ens estan dient els nostres fills, sense prestar atenció al que ens està dient la societat que és el correcte. La nostra perspectiva com adults hi ha voltes que està lluny de la visió que tenen els xiquets del món. Hi ha voltes que és necessari un gran esforç per a superar els reptes, però no sempre té per què ser així.