Els meus amics

Quan era adolescent tenia diversos grups d’amics molt diferents entre ells. Tenia uns amics a València que sols pensaven a anar als pobles per fer excursions. S’estaven als bars, als cines i als centres comercials, però rarament al carrer o als parcs. Amb els amics del poble teníem el camp prop i passàvem el dia al carrer, i feien plans per anar a la ciutat i als centres comercials.

La vida al poble permetia que ens ajuntàrem tots, perquè tots ocupàvem dos bancs del parc. A la ciutat mai estàvem tots, doncs sempre hi havia algú, amic d’un amic, que venia de noves i no sabíem qui eren amics i qui no.

El contrast entre aquelles dues realitats em feia sentir com dues persones diferents. Podia fer un comentari a un lloc que no tindria cabuda l’altre, i a la inversa. Això suposava vestir diferent, parlar diferent i ser diferent. Dels dos llocs guarde bons records però eren espais que com l’oli i l’aigua, no es podien mesclar.

Quan estic amb algú adolescent, imagine en quin grup d’amics el podria trobar, com és la gent que l’envolta, qui és ell dins d’eixe grup. Recordar-me d’aquells anys m’ajuda a entendre la dificultat de l’edat, la delicadesa de les emocions i la capacitat de canviar en un segon i desdir tot el que s’acaba de parlar. També em permet projectar el que els pot passar, si pense que s’assembla a un amic o altre.

Aquests records m’ajuden a fer les preguntes precises per donar-los seguretat en allò que necessiten, per saber si quan estan amb els amics tenen lloc per ser ells mateixos o si necessiten amargar-se darrere d’estereotips que els ajuden a aconseguir un reconeixement que d’altra manera podrien no trobar. És un moment voluble on el realment important és la vivència de cada adolescent i conéixer el seu entorn em parla clarament d’aquesta situació.