La recepta màgica
Enguany estic fent xarrades per a mares i pares per les escoles i estic trobant-me una demanda comuna: Entre els assistents sempre hi ha algú que em demana una recepta per educar els fills. Una recepta que servisca en qualsevol moment i qualsevol situació, però en especial, que a l’aplicar-la faça entendre als fills que allò que els neguem és bo per a ells i que a l’aplicar aquesta fórmula desapareixeran els enfados i les protestes i tot seran somriures i felicitat com a les sèries de la tele.
En les xarrades m’agrada apuntar a la pissarra tot allò que les famílies volen resoldre, i ja tinc un espai guardat per la «recepta màgica». De fet, quan he fet xerrades per a mestres i professors, m’ha sorprés que també tenien aquesta necessitat. Una recepta que els faça ser reconeguts i que faça entendre els alumnes que han d’atendre’ls, estudiar, fer els deures i contestar a les preguntes.
Òbviament, i en contra de tots els programes de televisió que s’obstinen a presentar-nos receptes infal·libles que després no funcionen a les nostres cases, la recepta màgica té un truc: No pot ser la mateixa per tothom i ha d’anar evolucionant a mesura que els fills van superant etapes.
A les xarrades que faig, hi ha dues qüestions que aclarisc abans de respondre: Els pares, mares, mestres, professors,… són els experts en les seues famílies o classes, doncs tenen infinitament més experiència i informació sobre els seus fills i alumnes que jo. La segona és que jo tinc experiència en situacions diferents de les que podem extreure idees que els ajuden a confrontar els problemes des de noves perspectives i fent ús de noves ferramentes.
Des de casa, ara que estic escrivint aquest text, veig que quasi totes les receptes apareixen uns ingredients comuns a partir dels quals anem fent: El primer és que els pares, les mares i els mestres són ací els experts en educar els fills i els alumnes, i jo solament aporte una part que ajuda a superar la dificultat. El segon ingredient és que han de sentir-se còmodes amb allò que van a fer. I el tercer i últim ingredient és que a ningú li agrada viure enfadat, tampoc als xiquets i als adolescents, per això quan busquem una solució hem d’estar tots implicats.
Com jo dic a sempre que puc, vinc a corregir de sal, a afegir un nou ingredient que done el gust que volem trobar, però no a canviar la manera de cuinar. No a tot el món ens agrada el mateix, ni busquem el mateix, per això quan done la «recepta màgica», m’esforce tant a conéixer abans de suggerir.
Així, si esperaves trobar la «recepta màgica» en aquestes línies, has de pensar primer en el que vols per la teua família, pels teus alumnes, o per a tu mateix. Després de fer aquest xicotet exercici, podem començar a buscar-la.