Una història a descobrir
Quan estant al despatx atenc per primera volta una família, allò que senc és respecte, ja que buscar ajuda sempre és una decisió madura i difícil.
No deixe de repetir-me que, abans d’estar on ara estan, han viscut moments bons, divertits, emocionants, però que ara estan amagats i que encara que s’ho demane, difícilment podrien recordar-los.
Quan el conflicte ocupa la major part de la relació, costa veure altra cosa que no siga angúnia, ràbia o incapacitat enfront de la situació, però això no vol dir que tot el que s’ha viscut fins al moment, siga dolorós. Cada membre de la família comparteix amb els altres una història comuna, amb moments únics que són els que els fa ser família. Són records, que si cuidem i els donem l’espai oportú, podran anar tornant a poc a poc.
M’agrada anar espai preguntant a cada membre de la família, sobre aquesta història comuna, aquells records que els fa ser la família que són, que a moments els ha fet riure i que a moments els ha emocionat. M’agrada, amb l’ajuda de tots, construir una realitat polièdrica que deixe veure la família des de tots els angles possibles.
Saber què estan fent per cuidar-se, escoltar els altres, saber que necessiten i en què els podem ajudar, facilita que es puguen apropar de nou.
Com més preguntem, més a la vista queden els engranatges de les relacions familiars, més consciència pren cada membre dels seus recursos personals i què pot aportar per ajudar a la família a sortir d’aquesta situació.
Quan qüestionem el motiu de certes actituds, de certes respostes quasi automatitzades, de creences sobre els altres, estem creant un espai pel canvi. I és que a voltes buscant sortir del problema que els porta a consulta, cada membre de la família ha estat espentant en una direcció diferent. Altres voltes, normes que varen ajudar en un moment donat, ara ja no són necessàries i formen part del problema, doncs no han evolucionat en la mesura que la família creixia. O fins i tot, pot ser que conflictes sense molta importància, no arribem a resoldre’ls i es transformen en grans i dolorosos problemes.
La màgia del meu treball consisteix en anar preguntant allí on veiem que hi ha un tap, anar obrint camins, acompanyant a la família en la mesura que aquesta va fent conscients els seus recursos.
Em plena pensar que durant un temps formaré part del dia a dia de la família, que amb elles em sentiré valent, tindré pors, m’emocionaré, i aprendré altres maneres de resoldre els problemes, de gestionar les emocions, de veure el món, per a poc a poc anar redescobrint allò que un dia els va fer feliços.